Look at aixó!

Look at aixó és el títol del llibre escrit per Albert Elfa Canut i Anna Garcia Nuñez i editat per la editorial Cossetania edicions (imatge extreta de la seva web).
Està dividit en dues parts, en la primera l'Anna ens fa un recorregut per la societat nord-americana, vista des del punt de vista d'una periodista catalana i basada en la experiència viscuda durant els anys que van estar vivint a Chevy Chase, districte de Columbia, mentre l'Albert Elfa era corresponsal a Washington per TV3. En la segona part és ell qui ens parla d'un jove nascut a Hawaii de mare blanca i pare kenià, criat en plena multiculturalitat i que un dia acabaria essent president del EUA, en Barack Obama. Des dels seus origens fins la victòria presidencial, passant per la seva formació com a persona i polític. Un retrat periodístic deliciós de llegir. Com deliciós va ser també llegir la primera part, la que més em va cridar l'atenció quan un dia vaig arribar a la biblioteca i el vaig veure exposat en les novetats del mes.

No soc crítica literària ni aspiro a ser-ho, però m'agradaria exposar les meves conclusions després de llegir el llibre tres cops (el primer cop el vaig devorar, després el vaig mastegar i finalment vaig prendre quatre notes com a resum). Em centraré en la primera part, amb la que he començat a veure els nord-americans amb uns altres ulls. No és ni admiració ni odi el que em desperta ara aquesta cultura, més aviat llàstima. Llàstima per les mares i els fills, per tots els que persegueixen un somni americà que ja no existeix.
Sento que els EUA és un país ple de contrastos.
Tenen cases precioses fetes de fusta, amb panys que qualsevol podria obrir i sistemes d'alarma ultramoderns per protegir-se...
Nens entrenats en la competitivitat als que no se'ls posa cap límit mentre s'alimenta la seva autoestima a base de "good job".
Dones que s'esforcen, van a la universitat, comencen una carrera brillant i ho deixen tot per tenir cura dels fills, per organitzar-los la vida fins que emprenguin el vol per anar a la universitat.
Pares que han de creuar els dits per no emmalaltir perquè només tenen assegurança pels nens.
Mares que veuen com els seus fills moren per una infecció dental perquè l'assegurança no cobria el dentista pediàtric.
Avis que han de treballar per sobreviure lluny dels fills perquè aquests van volar a la universitat i només tornen a dates senyalades i quan ells morin per vendre tot el que els hagin deixat.
Nens obligats a aprendre a llegir i resoldre operacions matemàtiques com si fossin màquines perquè la escola segueixi rebent la subvenció federal.
Nens que han d'aprendre a menjar un minidinar en vint minuts sense que ningú els ensenyi, les ajudant de menjador estan per fer-los recollir, no per ajudar-los a menjar.
Veïns que et poden renyar i fins i tot denunciar per deixar el cotxe mal aparcat davant casa teva, per no treure les escombràries quan toquen, perquè el nen petit estava fent pipi darrera un arbre.
Joves que no tenen lloc al parc sino estan fent un esport organitzat, i que poden fins i tot ser denunciats per males intencions si només han anat a xafardejar què fan els demés.
Finestres sense cortines ni persianes, ulls que vigilen, cartells avisant-te de perills remotament existents si no hi poses una mica de seny, no sigui cas que vulguis demandar perquè ningú t'havia avisat abans.
Mestres que es preocupen d'inflar l'autoestima dels seus alumnes mentre els exigeixen els millors resultats en els examens estatals, que només tenen deu minuts per veure als pares i informar-los del progrés del fill.

Seguiria, però millor us recomano que llegiu el llibre. Evidentment és només un punt de vista, caldria llegir més sobre el tema, però us asseguro que desde que vaig llegir el llibre em miro les sèries i pel·lícules nord-americanes amb uns altres ulls. És com si entengués millor perquè actuen d'una determinada manera, tant diferent a com ho faríem nosaltres.