Divendres, 17 d'Octubre de 1986, migdia, torno a casa després de la clase de gimnàstica rítmica per dinar ràpid abans de tornar a clase. De sobte comencen a sonar els claxons, ho hem aconseguit! Després d'anys de seguir un somni finalment es fa realitat. A molts quilòmetres d'aquí un Joan Antoni Samaranch emocionat pronuncia:
"Â la ville de Barcelona..."
Corro cap a casa, tinc que veure-ho per mi mateixa, al meu es corona el castell de somnis: podré guanyar l'or olímpic a la meva ciutat.
Evidentment només va ser un castell de somnis que va caure pel seu propi pes. M'agradava molt la gimnàstica, sí, però la esportiva, no pas la rítmica. El meu cos menut i fort no s'adeia amb les figures estilitzades que suraven sobre el tatami, sinó més aviat amb les que salten i donen tombarelles imposibles a l'aire. Però la esportiva és més cara i més lluny. La timidesa no ajuda gaire, i menys quan t'ofereixen competir per primer cop i et fas enrera perquè la teva millor companya no vol competir.
No obstant, no s'organitzen uns Jocs Olímpics tots els anys a casa teva i hi vols posar el teu granet de sorra... si no pots competir, potser pots ajudar. Calen molts voluntaris, la llista és enorme i t'hi presentes... però no tens prou edat.
Avui es compleixen 25 anys de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica per al 1992. La ciutat es va transformar, física i moralment. Es va obrir al mar i al món. Va donar el millor de si mateixa, de la seva gent, aquesta gent del seny i la rauxa que alguns insisteixen a criminalitzar. Va ser tota una revolució, una forma nova de construir pensant en l'aprofitament de les instal·lacions abans de construir-les, un estil diferent de cerimònies inaugural i clausural, on la història del poble es fon amb la de l'esperit olímpic. Una lliçó al mon sencer de com s'organitzen uns jocs olímpics.
Visca Barcelona!!
3 comentarios:
Jo vaig viure amb molta emoció aquells jocs olímpics des del sofà de ma casa. Recorde els meus plors durant la cerimònia inaugural, perfectament organitzada. I cada dia de competición, en què les medalles ens sabien a glòria. Va ser una passada. Va ser, com dius, una lliçó de com organizar un esdeveniment d'este tipus.
Jo no recordo aquell dia de 1986, però si els Jocs Olímpics a la ciutat. Ho vaig disfrutar moltíssim. I encara m'emociono quan sento al Freddy Mercury i la Montserrat Caballé...
La data exacta no la recordava, però si les sensacions d'aquell dia que va significar tant per mi.
Publicar un comentario en la entrada