Compte enrera

El d'avui ha estat un dia com qualsevol altre, o al menys així es podria resumir si no hi paressim gaire esment.

Ha sortit el sol i m'ha convidat a obrir els ulls i posar-me en moviment. He iniciat la rutina dels dilluns: visita a la dutxa, buscar la roba de la feina, recollir els estris que m'acompanyaran tota la setmana (bolis, mòbil, claus de la oficina, de l'altre oficina, de la taula, del cotxe...), preparar la bossa, esmorzar, posar el menjar als gats, calçar-se les botes, comprovar que ho tenim tot i apa: a buscar el cotxe. Per no perdre el costum, la rutina s'ha vist complementada per coses que com t'has llevat aviat creus que podràs enllestir abans de marxar i que t'acaben fer sortir tard i tot l'enrenou que comporta.

Un cop al cotxe i després de tornar a maleïr mentalment al llest que es va endur la antena l'altre nit, he decidit deixar posat un cd mentre anava a recollir als companys per anar tots plegats a la oficina. I a treballar s'ha dit, fins aquí tot normal.

Podria dedicar-me a explicar el ets i els uts d'avui, però ni tinc ganes ni és que volia escriure avui. Avui volia escriure sobre un compte enrera que m'ha enxampat sense adonar-me'n, i mira que no hi faltaven alarmes!

Ja fa un parell de mesos o poc més que vaig començar a anar a l'obra nova, tota sola. Des del primer dia he estat esperant el moment de traslladar-me a l'oficina nova i estalviar-me els 120 km al dia que estic fent de més per la tonteria de tenir l'oficina a una banda i la obra a una altre. Però és clar, canviar d'oficina significa també canviar de companys i en aixó no hi havia caigut fins aquesta tarda, al despedir-me del que va passar a ser el meu ex-cap quan vaig començar a l'obra nova. Acostumada com estic a que durant dos anys sempre han estat allà, se'm farà estrany no veure'ls al matí ni a la tarda, no compartir cap més canya al sortir de la feina ni trobar-nos tots plegats per dinar. I tot i que els que han anat a la oficina nova ja fa temps que voltaven per l'altre, no és el mateix.

Demà comença una nova etapa, espero que sigui tan meravellosa com la que s'ha clos avui amb les canyetes de despedida de la tarda. I és que una despedida sense canya no és una despedida...

Fins aviat companys, veniu a visitar-nos, i si no, ja us visitarem nosaltres, que sabem on sou!