Quants carrils té l'autopista?

Cada cop que hi entro em pregunto el mateix... i és que el et pugui semblar al arribar no sempre es manté fins al final.

Si li preguntes a un enginyer et dirà que dos, tres, quatre... tots ells ben alineats i d'igual amplada.

I si mirem objectivament, sembla que és així.

Fins que intentes circular per ella i t'adones que per art de màgia hi ha un carril que desapareix, que pertany a la dimensió desconeguda. I encara més... ¡els altres ho saben i tu no!

Per norma general acostuma a estar a la dreta de tot, fixeu-vos bé i veureu com els vehicles que hi gosen circular per ell acaben desapareixent sense deixar rastre. I pobre de tu com hi entris, et veuràs obligat a saltar-te la norma de tràfic que, llestos ells, et prohibeix pasar-li a un altre vehicle per la seva dreta, o t'hauràs de fer amic del cargol que t'acompanyarà fins que la dimensió desconeguda et reclami.

Fora conyes, comença a ser un molt mal costum el fet de circular pel carril del mig, deixant el carril de la dreta desert i obligant a la resta de vehicles a fer servir el de la esquerra. I amb els darrers viatges que he fet a Barcelona o fins i tot a Tarragona, el mal costum es converteix ja en quelcom tant surrealista que ja no saps si ets a Espanya o a Anglaterra. I és que com que el carril del mig va ple, tots van ara per la esquerra... aixó si, ningú es canviarà a la dreta no fos cas que l'atropellesin els cargols.

Aquest diumenge, sense anar més lluny, vaig incorporar-me a la B-20 per un carril propi a la dreta i sense poder-me moure del primer carril vaig començar a avançar cotxes i ¡camions! que circulaven pel tercer i fins i tot pel quart carril, deixant el primer i el segon lliures... i que consti que la via no es dividia fins uns quants quilòmetres endavant. Al mateix temps vaig veure com el que venia darrera meu es col·locava al quart carril (el de més a la esquerra) i obligava als que venien per darrere seu a canviar-se al tercer per avançar-lo... en fi, que si no ho veig no ho crec.

Compte enrera

El d'avui ha estat un dia com qualsevol altre, o al menys així es podria resumir si no hi paressim gaire esment.

Ha sortit el sol i m'ha convidat a obrir els ulls i posar-me en moviment. He iniciat la rutina dels dilluns: visita a la dutxa, buscar la roba de la feina, recollir els estris que m'acompanyaran tota la setmana (bolis, mòbil, claus de la oficina, de l'altre oficina, de la taula, del cotxe...), preparar la bossa, esmorzar, posar el menjar als gats, calçar-se les botes, comprovar que ho tenim tot i apa: a buscar el cotxe. Per no perdre el costum, la rutina s'ha vist complementada per coses que com t'has llevat aviat creus que podràs enllestir abans de marxar i que t'acaben fer sortir tard i tot l'enrenou que comporta.

Un cop al cotxe i després de tornar a maleïr mentalment al llest que es va endur la antena l'altre nit, he decidit deixar posat un cd mentre anava a recollir als companys per anar tots plegats a la oficina. I a treballar s'ha dit, fins aquí tot normal.

Podria dedicar-me a explicar el ets i els uts d'avui, però ni tinc ganes ni és que volia escriure avui. Avui volia escriure sobre un compte enrera que m'ha enxampat sense adonar-me'n, i mira que no hi faltaven alarmes!

Ja fa un parell de mesos o poc més que vaig començar a anar a l'obra nova, tota sola. Des del primer dia he estat esperant el moment de traslladar-me a l'oficina nova i estalviar-me els 120 km al dia que estic fent de més per la tonteria de tenir l'oficina a una banda i la obra a una altre. Però és clar, canviar d'oficina significa també canviar de companys i en aixó no hi havia caigut fins aquesta tarda, al despedir-me del que va passar a ser el meu ex-cap quan vaig començar a l'obra nova. Acostumada com estic a que durant dos anys sempre han estat allà, se'm farà estrany no veure'ls al matí ni a la tarda, no compartir cap més canya al sortir de la feina ni trobar-nos tots plegats per dinar. I tot i que els que han anat a la oficina nova ja fa temps que voltaven per l'altre, no és el mateix.

Demà comença una nova etapa, espero que sigui tan meravellosa com la que s'ha clos avui amb les canyetes de despedida de la tarda. I és que una despedida sense canya no és una despedida...

Fins aviat companys, veniu a visitar-nos, i si no, ja us visitarem nosaltres, que sabem on sou!